Bona tarda lectors il·lustrats,
“Ratoncito”, “Ratoncito”, així és
com la meva àvia anomenava al meu avi, l’amor de la seva vida. Tinc tantes
mostres d’amor dels meus avis a la memòria... D’ells vaig aprendre que l’AMOR en majúscules existia,
aquest AMOR que tan buscat va per la
vida.
Vaig tenir la sort que els meus
avis vivien a prop de casa. Els veia quasi tots el dies. Recordo a la meva àvia
a la cuina, asseguda en el seu sofà preferit o a la cadira, a la punteta, com
si estigués apunt de caure. Recordo els Nadals i les vacances d’estiu. Recordo
el meu avi, elegant, amb el seu accent andalús i molt respectuós i molt bona persona.
Recordo anar a Barcelona quan ells treballaven per visitar-los, després van
venir a viure al nostre costat. Recordo que eren l’un per l’altre, tot i els moments difícils que van haver de viure de
ben segur, ells és complementaven. Recordo quan ens van deixar i la pena que vaig
sentir al no poder retenir-los al nostre costat. Però ens van deixar el llegat
a la memòria i una miqueta en aquestes lletres. US ESTIMO.
Ara els meus pares són avis i fan
moltes de les coses que deien que no farien i s’assemblen més a la iaia Maria i
al iaio Andrés i per això els estimo encara més.
Avui, 26 de juliol del 2017, en
el dia internacional dels AVIS, es recorda no només la seva figura, sinó que és
un homenatge a l’experiència, la saviesa, la paciència, la comprensió, l’esforç, el
cansament, el consentiment merescut, el doble amor.
Per això avui us porto un llibre
que m’acompanya des de fa anys. Espero que us agradi.
AVIS
Autor: Chema Heras ; Il·lustradora: Rosa Osuna
Editorial: Kalandraka
Etapa recomanada: Totes, qualsevol etapa de la vida.
Avis no és més
que llibre que parla d’una parella que es prepara per anar a ballar una nit de
primavera a les festes del poble. Quina cosa més senzilla, oi? Però la nostra
història es carrega d’emocions quan els protagonistes són una parella d’ancians,
la Ramona i en Ramon.
Una història que ens ensenya que
el més important de la vida no entén d’edats i que la il·lusió continua sent el
motor de les nostres vides.
En Ramon vol anar a ballar amb la
Ramona, la seva companya, però ella sempre veu un inconvenient per anar-hi. Es
fita al mirall i es veu vella per anar a ballar. A cada comentari de la Ramona,
en Ramon té una resposta sincera i encoratjadora. Fins a sis vegades en Ramon
ha de convèncer la Ramona de què malgrat l’edat, els ulls tristos, les
pestanyes curtes, la pell arrugada, els llavis secs, els cabells blancs i les cames
primetes, la Ramona és TAN BONICA COM EL SOL!!
I és que l’AMOR de veritat està
en l’interior, en el sentir-se complementat per l’altre, no és fortuït que els
noms siguin ja complementaris de per se: En Ramon i la Ramona.
Ells no tenen por al mirall, es
miren i veuen la realitat física, però se n’adonen que hi ha un mirall molt més
important per tots nosaltres, el mirall dels ulls:
“Llavors l’àvia mirà ben endins als ulls de l’avi i veié...”
Tota una lliçó de saber viure,
sense oblidar, la música i el ball. Quina manera tan bonica de evidenciar l’alegria.
Canteu i balleu, siusplau, que la música ens acompanyi sempre!!
I si parlem de l’estructura
lingüística del llibre ens trobem amb un diàleg d’anada i tornada. A cada
pregunta que fa l’avi s’afegeix la tornada de totes les altres respostes. Si
cal recordar a cada comentari a la Ramona com és de bonica, no escatimem en
recursos, se li repeteix tot, tot, tot.
Gràcies avis per tant i de manera
totalment altruista.
